llibertat transpersonal

llibertat transpersonal

La majoria de nosaltres cerquem “quelcom”, alguna cosa més. Fins i tot encara que tinguem i haguem aconseguit tot el que volíem i necessitàvem, és com que quelcom ens falta.

I per molt que ho desitgem, per molt que ho ignorem, és com una sensació, una petita flama que no aconsegueix apagar-se.

Encara que volguem perseguir aquest quelcom, poques vegades sabem cóm, de quina manera ni per on cercar.

O sí ho sabem, encara que d’alguna manera no ho volem veure. Perque segurament, en alguna intensitat més o menys reconeguda, tenim certa por.

La por ens ve de molt enrere. De la dependència.

En alguna forma la nostra defensada seguretat, depèn sempre d’alguna cosa.

Sense aquesta dependència estaríem segurs. Segurs del que estaria per venir, allò que ens aproparia, que ens portaria cap a aquell quelcom, seria per a “bé”. I per tant estaria bé per a nosaltres que així fos. I d’aquesta forma, la por s’esvaeix.

Aquella dependència comença dins de l’úter de la nostra mare. Allà és clarament evident que depenem d’ella, la nostra supervivència depèn de que ella tingui “cura de nosaltres”.

En els primers mesos, la supervivència depèn dels nostres pares, familiars i/o persones que s’en fan càrrec de nosaltres. Necessitem de la seva cura, la seva protecció, el seu amor…

D’alguna manera continua sent així durant els primers anys de vida, en la infància. I és en l’adolescència quan un nen o nena comencen a ser un home o una dona. Cosa que hauria d’incloure la capacitat de tenir cura, protegir-se i fins i tot donar-se amor a un mateix sense cap tipus de dependència.

La realitat és que poques vegades succeeix així. Per les nostres experiències i educació arribem a l’edat on ens preparem per a ser dones i homes amb quasi res resolt, així que ens comencen a sobrevenir les responsabilitats, i fins i tot les busquem, sense estar realment preparats per a elles. Encara més, aconseguim aquestes responsabilitats amb ajuda (exigida o no), amb necessitats, amb dependència d’altres persones.

I encara que molts tinguem un càrrec de responsabilitat en una empresa, encara que siguem pares, gran part de la nostra forma d’actuar i decisions que prenem estan basades i fins i tot determinades i condicionades per unes emocions antigues no resoltes. Per això, habitualment, reaccionem de forma infantil. Per tant la majoria no som adults en la seva totalitat.

Doncs ser adult significa ser autònom i independent per un mateix. A partir d’aquí podem tenir, rebre i demanar tota l’ajuda que vulguem, encara que sense dependre d’ella, sense ser dependents.

En moltes relacions de parella busquem l’amor dependent, amb necessitats i exigències. Acceptem l’amor amb por. I això, sembla que no és Amor realment. Doncs l’Amor real, l’Amor incondicional, no reté, allibera.

També ens fem dependents d’una feina concreta, que ens permet tenir una economia per a poder menjar, vestir-nos, és a dir, per a sobreviure.

I mentre busquem sobreviure estarem en la por i per tant dependrem de mantenir aquell treball ens agradi o no i mantenir tot allò que ens “protegeix”, la casa, la roba, el menjar…

És evident que parlo de coses bàsiques per a la vida i que és important tenir-les resoltes doncs això ens permet ser autònoms i independents. La diferència està en cóm les hem cercat, sota quins paràmetres “porucs” i en quina forma ho mantenim. En la por a perdre-ho.

La por a perdre. O el revers de l’Amor.

Si perds, et falten coses i per tant la teva supervivència està en perill, pots… Morir (?).

Pot ser que aquesta flama que no s’esvaeix mai i que està en el nostre interior, aquella que ens fa cercar aquell quelcom, tingui a veure amb aquell Amor incondicional, autèntic i pur, aquell Amor confós amb el “et vull” (possessió, no perdre) enlloc d’expresar-se com el “t’Estimo” -d’Amor- (alliberació, sempre ho he tingut).

Ho he tingut perquè això sóc Jo, aquella essència amorosa que no s’apaga i que per molt que estigui oblidada, ofegada, ignorada… sempre dóna aquell punt de llum, de calidesa, que fa que sapiguem que està allà i que pot créixer.

Potser aquella possibilitat de que creixi sigui aquell quelcom que cerquem. I com que no sabem que ja està en nosaltres pot ser que ho busquem insistentment en altres persones, normalment en una única persona.

Seria revolucionari pensar per un moment que és possible que no només estigui en una persona sinó que tots tinguem aquella part, aquell quelcom. I si així és, sembla que ja no estem sols. Es multiplica la possibilitat de ser, de tenir, doncs si tots som i tenim, si cada un de nosaltres avivem aquella flama pròpia, farà que els altres reconeguin aquell quelcom que cercaven i sàpiguen que ja ho han trobat, que està en ells. I que la forma de fer-ho créixer és compartir-ho, compartir cada peculiaritat i detall de la flama de cada un amb la seva singularitat. D’aquesta manera, aquella flama ja no és petita perquè ja no és una sola, sinó moltes que en fan Una.

Sent així, desapareix la por a perdre, la necessitat de tenir i aconseguir, la necessitat de dependre, a que la nostra supervivència pateixi l’amenaça de la pèrdua i ens porti a la mort.

I just allà està el fre més gran, la por més gran. La por a morir, la gran pèrdua. Donat que suposa la pèrdua del jo, de la personalitat.

Aquella flama, aquella part de nosaltres que està més enllà dels nostres pensaments mentals és quelcom que tots podem reconèixer en alguna forma. És una consciència, un saber, un estar.

Un estat on no hi ha por ni perill, on no hi ha mort sinó transformació.

I si tot és energia tal i com s’ha demostrat científicament, hem de tenir en compte una de les principals propietats de l’energia: no es destrueix (mor), es transforma.

La transformació et porta a un estat de creixement doncs et permet abandonar l’antic que et frena. O millor, més que abandonar, dir: “Gràcies, m’ha servit. Ara ho prefereixo diferent, més fàcil, més agradable”. És a dir, assentir a allò.

És cert que per arribar a aquell punt on podem deixar allò que ens frenava, es requereix una capacitat i probablement una ajuda externes. Perquè just allò que ens frena és el que ens impedeix ajudar-nos a nosaltres mateixos pel nostre compte.

Aquella cura per créixer, que ens va arribar en major o menor qualitat quan érem petits, és el mateix que sovint busquem en la parella. I si a més es fa des de l’exigència i la por que arrosseguem des de la nostra infantesa, ens relacionem des d’un estat infantil inconscient.

Si els membres d’una parella arriben a ella o aconsegueixen canviar, transformar-se dins de la relació en adults autònoms i independents, si cada un d’ells ha resolt les seves necessitats emocionals corresponents al passat, la relació és o es transforma en un espai lliure i permet un creixement i aprenentatge d’una qualitat i nivell molt més gran.

Esperar i/o exigir a la parella ajuda per resoldre les nostres emocions antigues és un pes massa gran que converteix la relació en una dependència que té a veure més amb la de la nostra infància. És per això que aquest tipus d’ajuda ha de venir d’una persona externa, desafeccionada, amb mètode, capaç de mantenir la relació d’ajuda en un àmbit adequat i neutre sense implicar-se emocionalment, preferiblement un terapeuta professional. És important que sàpiga mantenir la relació, el vincle amb l’ajudat, sense projeccions, transferències ni dependències. És a dir, sense ocupar el lloc d’un pare, mare, o parella. Així s’aconsegueix una ajuda de qualitat que permet el creixement i l’aprenentatge necessaris per ser adult, no dependre i per fi poder-se apropar als altres sense por, sinó amb Amor.

Així que a través d’una parella o sense ella, la Vida ens demana la mort o transformació del jo creat des de la personalitat condicionada per les nostres experiències i educació per a descobrir un Jo més enllà de la personalitat. Un Jo Transpersonal que té una llum i calidesa pròpies i que brilla més quant més s’obre a altres llums.

Si tots compartim, tots tenim. Si tots brillem hi ha més Llum i menys foscor.

I tot És.

Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

vols compartir? / ¿quieres compartir?